Ontinyent
L’origen de la Vila està documentat des del segle XI, en temps dels àrabs ja era una etapa important del camí de Múrcia a València. Quan va ser conquerida pels cristians (1244), el seu terme municipal era molt ampli, ja que comprenia Cabdet (fins el 1446), Agullent (fins a 1585), així com la partida dels Alforins, concedida per Jaume I (1256) i convertida en municipi el 1927. El seu caràcter fronterer va ser determinant perquè Jaume I la convertirà en Vila Reial amb vot a les Corts de l’Antic Regne de València.
El barri medieval d’Ontinyent va sofrir importants reformes urbanístiques, entre altres factors per la devastadora destrucció que va produir un terratrèmol en 1258, el qual va obligar a reconstruir muralles i cases. A inicis del segle XV Ontinyent era una vila populosa, la seua espectacular situació al capdamunt d’una lloma prominent (359 metres sobre el nivell del mar), en contraposició amb els seus voltants, no deixa lloc a dubtes sobre la seua delimitació i funció defensiva.
Està envoltada pel riu Clariano al nord-est on l’antiga muralla serveix de mur de contenció, mentre que al sud la tancava el barranc de l’Almaig, que va ser cobert per facilitar l’extensió de la ciutat per la part del raval.
Fins els S.XVI-XVII no s'inicia el procés de trasllat extramurs de la Vila, procés que es consolidarà ja en el S.XVIII, sobre tot al voltant de Sant Miquel i el carrer Major. Avui, la vila és una successió de cases apinyades en carrers sobre grans desnivells i, per això encosterats, coronada pel nucli emmurallat, la Vila. Carrerons estrets amb les cases encalades i teulades grises i negres, plaçoletes mínimes, algun altre casalot d’arquitectura aristocràtica, dovelles i carreus de pedra, torres i restes de fortificacions, atzucacs que no tenen fi, racons encisadors, silenci, sense el soroll dels cotxes,…
El
barri de la Vila, declarat conjunt historicoartístic nacional
el 1974, conserva un dels conjunts medievals més representatius
de les terres valencianes i mereix una visita tranquil·la i observadora
per poder descobrir el seus encants i els edificis, tant civils com
religiosos de gran interés.
Començarem la visita a través del portal de Sant Roc fou la primera porta cristiana oberta en 1256. En esta placeta es celebrava el mercat en l’època medieval, era una espècie de soc o mercat morú. Podem destacar una casa (anomenada Casa de Pala) amb un escut nobiliari que conté el bouet dels Borja i el magnífic palau de la Vila o de la duquessa d’Almodóvar (S. XIII-XIX), avui en procés de restauració. Probablement fou edificat en l’època d’invasions almohades (S.XI-XII), rehabilitat després per Jaume II, que el va convertir en residència reial. D’estil gòtic valencià.
L’Església de Santa Maria (S. XIV-XVI, declarada monument històrico-nacional, en 1974). Un terratrémol registrat l’any 1258 va accelerar la desaparició del vell edifici situat al mateix lloc on estava l'antiga mesquita, aleshores es va projectar una nova església segons els cànons del S.XIV-XV en estil gòtic valencià, posteriorment ha sofert diferents transformacions fins presentar l’aspecte actual. La porta de la Capella, d'estil neoclàssic, la porta principal (1530) d’estil plateresc, la porta amb l’escultura del Bon Pastor, (S.XV) la imatge de la Mare de Déu (S.XV) en la clau que tanca la volta, la gran pica baptismal (S. XVII).
La primitiva pica gòtica, la taula de l’Anunciació (S.XV) d’estil flamenc, el retaule de José Segrelles per a substituir l’antic retaule renaixentista desaparegut en la guerra civil i algunes escultures de Marià Benlliure són les obres més destacades que trobareu al seu interior.
El campanar de Santa Maria va començar a construir-se el 1689, és tot un referent simbòlic i identificador de la ciutat. Amb més de 71 m d'altura, és la més elevada de les torres valencianes. Conserva la campana més antiga de tota la Vall d’Albaida, la de Rauxa i Foc (1563). Paga la pena fer la visita els diumenges després de missa dotze amb la Colla de Campaners per veure des del seu cim, una magnífica panoràmica de la Vall d’Albaida i de la serra Mariola.
El carrer Sant Pere és típic pels seus atzucacs o carrerons
sense eixida, com és l’anomenat "carreró de
la paella". El carrer Cordellat, on hi havia la seu de l'antic
gremi de cordellers o artesans de l'espart. La Plaça de Sant
Pere, el carrer Trinitat que responia al nom de carrer de la Barbacana
i posteriorment, en el llenguatge popular obtingué la consideració
de carrer Major, el més important de la Vila. En este carrer
es troba la porta principal de la Casa de Cultura (S.XVIII) i el taller
de fusteria de Barberà, edificis protegits des que es va declarar
el barri Conjunt Històric Nacional en 1974.
El Carrer Muralla, anomenat així per trobar-se junt al recinte emmurallat. També se’l coneixia com carrer Arbellons, per ser recorregut per una claveguera que recollia la pluja i la tirava per un forat de la muralla al riu.
El Carrer Callarís, amb configuració estreta i empinada.
Es tracta d'un dels carrers medievals més típics del barri
de la Vila, es creu que és el barri on residia la comunitat jueva
de la Vila d’Ontinyent. Entre el carrer Cordellat-Trinitat i en
la mateixa casa que fa cantonera, s’ha descobert recentment un
forn medieval, que es troba en procés de restauració
Al carrer Mirador s’hi troba l’Hospital de Beneficència
i l’antic llavador.
Este carrer es denomina així, ja que des d’este lloc es podia veure la Vall d'Albaida i l'horitzó i s'accedia ací, mitjançant la principal porta de la vila, que s'anomenava precisament, del Mirador. Passant per l'Arc de l’Àngel Custodi, arribem al carrer Roses o Hams, anomenat així perquè era el carrer de pas per als qui practicaven la pesca. Este carrer va paral·lel a una part de l'antiga muralla. Al seu dia degué ser una espècie de ronda exterior.
Abandonem el recinte de la Vila i abaixem fins la Plaça Major, l’àgora i escenari de tots els esdeveniments polítics i religiosos, raó per la qual concentra els edificis històrics més rellevants. La seua configuració primitiva no distava molt de l’actual, exceptuant la desaparició de les porxades que circumdaven quasi tota la plaça. Avui encara resten algunes a mà esquerra de l’Ajuntament i destaquen pels revoltons decorats amb algeps d’estil renaixentista (S.XVI).
La
Casa de la Vila es va construir en la primera meitat del segle XVI,
al capdavant de l’antiga muralla, per allotjar la institució
municipal, l'anomenat Consell. A finals del S. XVI se li va afegir la
Llotgeta del Mostassaf, càrrec instituït per Jaume I per
a la inspecció de la venda, mesures d’atribució,
vigilància de carrers, etc.
La façana està ornamentada amb columnes d’ordre jònic i figures al.legòriques. Al S. XVIII es va produïr una important reforma que va ocultar bona part del seu aspecte primitiu.
Enfront trobem el Palau del Comte de Torrefiel (S.XV-XVIII), actual ajuntament. Fou l'antiga mansió dels marquesos de Colomer. Manté la seua estructura gòtica, ressaltant l'escala ornamental de pedra tallada, que conduïx a la planta noble on hi ha una preciosa porta de pedra picada gòtica (principis del S.XVI) en la qual campa l'escut heràldic dels seus amos.
L’actual Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA) està construït sobre l’antic Almodí (S.XVII-XIX) i els Antics Jutjats.
El convent de les Monges Carmelites (segle XVI), la Plaça de Baix o Nova, el museu fester de moros i cristians, el pont vell (S. XVI) i una passejada pel Carrer Major on s’agrupen les cases nobiliàries i esglésies construïdes des del S. XVI fins el S.XIX, són una bona forma d’acabar el recorregut per Ontinyent.
