Albaida
L’origen
d’Albaida és ser una vila nova fortificada, creada durant
les campanyes militars i el setge per a recuperar les viles de Xàtiva
i Biar, va ser concebuda com a lloc de suport logístic a les
tropes cristianes, cap a la meitat del S. XIII. El solar de l’antiga
vila fortificada, "clos de la vila" (origen de la població
d’Albaida), és ocupada avui per església-palau,
amb l’hort, més la plaça de la vila (plaça
Segrelles).
La vila d’Albaida fou donada com a baronia (al S. XIII), regnant Pere I de València, a diversos senyors feudals, destacant entre ells la família dels Vilarut. Estos nobles no tenien residència fixa ni estable a la vila, tot al contrari. Aquesta situació perdura fins el S. XV, quan comença la construcció del palau a través del cardenal Luis-Joan Milà Borja. Un dels seus fills Jaume Milà heretà la baronia i es casà amb Leonor Aragó, començant l’etapa de més esplendor de la vila d’Albaida fins el S. XVIII on els descendents d’aquesta casa deixen d’aparéixer per Albaida.
El casc antic o medieval de la població s’assenta sobre un turó envoltat pel barranc del riu Albaida i el Bouet, a partir d’ací el nucli poblacional s’expansionarà durant l’edat moderna seguint dos eixos, cap al sud durant els S. XVIII, i àdhuc fins els nostres dies cap a ponent.
Tot aquest guirigall de carrers, places, barris troba el seu punt d’encontre i de cohesió a l’amplia plaça major, a la qual són adjacents l’Església i el Palau.
Començarem visitant el clos de la Vila, origen de l’actual població i lloc on s’agrupen els recursos més interessants
El Palau dels Milà i Aragó, és l’edifici més emblemàtic d’Albaida, la col·locació de la primera pedra fou a càrrec de D. Alons del Milà i Aragó, comte d'Albaida, però el responsable de la seua construcció va estar el Cardenal Lluís-Joan del Milà i Borja , baró d’Albaida des de 1471. Este va deixar el seu segell en la torre de Ponent, mitjançant un petit escut dels Milà.
L’evolució estructural del palau ha sofert canvis al llarg dels anys ; les torres i el mur darrere de les quals fou alçat el Palau formaven part de l’antiga muralla que envoltava el nucli urbà , l’edificació construïda a la fi del s. XV es centrava al voltant de la torre de Ponent. Posteriorment, després de la guerra de Germanies, el palau s’estén cap a l’est, creant una construcció més o menys quadrada, centrada al voltant d’un pati d’armes. El resultat és un palau tancat sobre si mateix, íntim i poc comunicat, arquitectura característica del segle XV.
L’estructura es vorà alterada novament per una reforma a les acaballes del S. XVI i principis dels XVII per a incorporar el pati del palau i la construcció d’una nova església, aquestes reformes van ser concloses en 1610. L’ultima obra destacable fou a finals del s. XIX , per a donar-li l’entrada principal per la plaça, centre de totes les actuacions publiques. Les parts més destacades del palau són l’escala principal, el saló de l’escut, decorat amb pintures que mostren els motius característics del palau d’Albaida; tiges florals , penjolls de fruites , éssers vegetalitzats...
Al
Pis Noble, lloc on habitaven els marquesos, trobem les sales més
notables del palau com la sala del despatx, xicoteta i acollidora decorada
amb pintures.
La sala de la música, lloc on eren col·locats els instruments per a les festes, decorada amb motius blancs sobre fons blaus, presenta un aurèola de cabets de querubins, tocant instruments i sostenint partitures. El Saló del Tron, sala especialment digna tant per la decoració com per l’escut nobiliari que la centra. La decoració dels murs evoca tapissos limitats per esperits, els capitells dels quals s’humanitzen en forma d’éssers vius de rostres deformes. Els colors predominants són el roig, taronja, blau anyil...
La Sala Blanca; anomenada així pel paviment de taulells ceràmics blancs, pot ser que aquest terra siga l’únic conservat com antic. A més d’aquestes sales anomenades hi ha d’altres destinades per a l’ús íntim dels marquesos. Els blasons heràldics que trobem al palau, indiquen els propietaris del moment; així com la data de realització: El primer i més antic data del S. XV, situat a l’exterior, tallat en pedra sota el balcó de la torre de ponent, fa referència a les armes dels Milà.
Un altre, molt més vistós, és el de la part acabada en 1610 i conté les armes d’en Cristòfol II. El tercer està situat al pati d’armes, el qual conté multitud d’armes, destacant al centre el dels marquesos actuals, residents a Madrid. La funció del palau també ha variat al llarg de la història, ha sigut residència de barons, comtes i marquesos, seu de l’ajuntament (1936-39), caixa de reclutes (1938), presó per la repressió franquista, seu de l’entitat benèfica anomenada “Dominical“. Actualment el palau és propietat de l’ajuntament i es troba en procés de restauració, en la part on ja ha finalitzat esta restauració es troba la seu del Museu Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida. Ressalta la vinculació molt estreta entre el palau i l’església arxiprestal, són els senyors d’Albaida els qui inverteixen en la construcció de la mateixa.
L’Església Arxiprestal comença a construir-se al S. XVI, en l’emplaçament que ocupava l’antiga mesquita d’Albaida i la posterior església edificada pel rei Jaume I, l’any 1245. L’actual edifici es composa d’una nau central amb capelles adossades que presenta una línia clàssica, fruit de les reformes efectuades al S. XVII. De l’estil primitiu gòtic-renaixentista només es conserven les ferradures de les voltes.
Els elements destacats de l’interior de l’església són l’altar major, amb un retaule del S. XVII que va ser reformat en 1960 pel pintor local Josep Segrelles, els “lunetos”, pintures al fresc amb al·legories religioses que ornamenten tots els arcs de la nau central, obra del mateix autor i la pica baptismal del S. XVIII. De l’exterior destaca la presència de dues portes en estil renaixentista i l’austeritat decorativa de tot el conjunt. El campanar de línies discretes alberga un conjunt de campanes que encara hui són tocades a ma pel gremi de campaners. Adossada a l’església es troba la capella de la Mare de Déu del Remei del S. XIX, patrona d’Albaida.
La
Muralla de la Vila, situada al nucli antic de la població, data
de la primera meitat del S. XII, encara que ha estat reformada als segles
XIII-XVII. El seu origen data de les vespres de la conquesta feudal,
quan el govern almohade disposa la construcció d’una fortificació
més sòlida i emplaçada en un lloc més baix,
com el Tossal de la Vila. Un any més tard (1248), Jaume I manà
construir les primeres cases al menut recinte emmurallat anomenat “Clos
de la Vila“, així com també a la banda de baix del
Tossal , on es va formar el Raval Jussà. Hui en dia resten en
peu 4 torres de la primitiva muralla, feta d’encaixonat de terra
i calç. Tres de les torres corresponen amb l’estructura
del palau dels Milà i Aragó, i la quarta és la
Torre de Guaita. D’una quinta torre només ens queda el
peu . De la resta del conjunt murallat, destacarem dos dels tres portals
existents, part de la Barbacana que resguardava el desaparegut portal
de San Cristòfol, i el mirador de la Guaita.
La Barbacana de Sant Cristòfol, correspon a un tipus d’edifici complex defensiu d’àmbit urbà, integrat a les muralles del nucli antic de la població, data del segle XIII. Es tracta d’una muralla més baixa i afegida al mur de la Vila formant una balconada que s’utilitzaria per obstaculitzar la pujada.
La Porta de la Vila, porta gòtica de la muralla, combina l’arc de mig punt a la part davantera i un d’escarser a la part de dins. Formava part de l’edifici defensiu que es situava al nucli antic de la ciutat. El portal fou protagonista d’accions bèl·liques que acabarien danyant-lo, la porta quedaria marcada per impactes de projectils i fortament danyada la part superior del mur, encara observables.
La Porta de València, la seua ubicació al lloc d’arribada del camí reial de valència, en donaria raó del nom. A través d’este portal , el viatger que venia de la capital o de Xàtiva, accedia a l’ample però costerut carrer d’Avall, eix principal del nucli medieval d’Albaida. Aquest fou l’accés més significatiu dels emplaçats extramurs de la Vila.
Un passeig pel raval Jussà i el raval Sobria, àrees d’expansió urbanística fora de les muralles de la vila, per veure la configuració dels carrers seran el punt final a la visita d’Albaida.
La següent parada de la nostra ruta serà la Vila d’Ontinyent, la qual va ser declarada conjunt historicoartístic l’any 1974.
